[Opinión] Víctimes perquè hi ha agressors

Artículo de Jaume Campás i Fornol publicado en El 9 Nou el 28/02/2020.

La lluita per la igualtat i contra la discriminació de les dones violades està posant de manifest que s’ha aconseguit avançar en l’objectiu de millorar. Però és poc, pel que fa a aquesta societat avançada que tots ens creiem ser. Queda molt per fer per erradicar la desigualtat de gènere entre home i dona, perquè uns i altres es troben en un mateix pla del dret a la dignitat, com a éssers humans que som; i encara hi ha qui no ho té en compte.

Els experts posen de relleu realitats estructurals de violència de gènere com les agressions, les violacions, els assetjaments, la discriminació o el feminicidi –terme utilitzat per la catedràtica Julia López, investigadora del Grup de Recerca en Dret Laboral i de Seguretat, que ha publicat diversos treballs sobre aquesta matèria–. L’atac a la dona esdevé una forma d’exercici del poder sobre una altra persona que viola els drets fonamentals. També se’ns diu que la violència perpetrada a les dones suposa un tracte del qui agredeix a les agredides, com si aquestes fossin un objecte i fossin propietat de l’agressor. El que fa, de bones a primeres, és deshumanitzar-les, de tal manera que li permet cometre tota classe de vexacions i delictes.

A la societat li cal reconèixer les víctimes –que ho són com a tals– perquè amb elles es constata que hi ha agressors. I, per altra banda, perquè hi hagi condemna contra la violència a les dones cal la identificació de l’agressor. És la manera de veure les víctimes com a subjectes de ple dret. Es tracta la víctima com a tal, cosa que no s’havia fet en el passat, i el dret de ser protegida per les institucions. Així, a les víctimes els és reconeguda la seva dignitat.

Durant molt de temps, la societat ha mantingut una actitud complicada enfront d’aquest fet. Les dones que han patit violència –de vegades des de la societat– han estat condemnades perquè s’ha volgut entendre que hi hagut connivència amb l’agressor. La precarietat laboral que pateixen moltes dones es manifesta com una violència d’aquesta mena perquè limita d’entrada tota sortida d’aquestes situacions per les víctimes.

Si ens centrem en la imatge del pobre, trobarem que és aquell que no és comptat dins la societat; i d’aquest tipus de pobresa, n’hi ha molta. El cas de la dona, com diuen les i els analistes, no vol dir que sigui pobra, tot i que hi ha qui ho és, però només falta que sigui dona perquè hi hagi drets que ja no estan presents.

Els entesos precisen que l’alliberament de les víctimes passa primer per reconèixer els seus drets inalienables per poder desenvolupar-se com a ésser humà, i a ser tractades amb dignitat, des dels drets i la igualtat, i no des de la discriminació. Avançar en una societat en pau, llibertat i respecte implica la transformació radical de la societat en cadascun dels seus membres.