Interesante artículo de Marc Pons publicado en el nacional.cat

26 de juliol de 1874. Carles Maria de Borbó i Àustria-Este (Carles VII d’Espanya, en la nomenclatura carlina) signava a Lizarra (Navarra) el decret de restitució de la Generalitat de Catalunya, institució secular de govern liquidada a sang i foc el 1714, 160 anys abans, pel seu avantpassat Felip V, el primer Borbó hispànic. Aquesta dada, la de la sang i el foc, no va passar desapercebuda en el text preliminar que anticipava els vint articles de la Carta de Reconstitució dels Furs catalans. Carles Maria va proclamar: “Intrépidos catalanes, aragoneses y valencianos; hace un siglo y medio que mi ilustre abuelo Felipe V creyó deber borrar vuestros fueros del libro de las Franquicias de la Patria. Lo que él os quitó como Rey, yo como Rey os lo devuelvo; que si fuisteis hostiles al fundador de mi dinastia, baluarte sois ahora de su legítimo descendiente”.

La Generalitat carlina va tenir una existència efímera (1874-1875) i un control relatiu sobre el territori (comarques interiors i pirinenques), però revela l’existència d’un sentiment col·lectiu latent de recuperació i d’exercici de l’autogovern que, sorprenentment, s’havia mantingut durant el segle i mig de negació i de repressió de la realitat nacional catalana. Els vint articles de la carta constitutiva que va signar Carles Maria fan continua referència a la dimensió nacional de Catalunya. El restabliment carlí de la Generalitat també posaria de relleu que l’aspiració d’autogovern no era una qüestió exclusiva dels republicans federalistes. La Generalitat carlina i els seus dos presidents, els generals carlins Tristany i Savall, és un capítol important de la nostra història recent que contribueix, també, a explicar la Catalunya actual.