[Opinión] Fins que la igualtat faci costum

Artículo de Jaume Campàs i Fornols publicado en Nova Conca (Catalunya) el 26/03/2023.

Alcem la Veu és un col·lectiu format per dones creients i feministes dins l’àmbit catòlic, tant de Catalunya com de l’estat espanyol (“Revuelta de mujeres en la Iglesia”), perquè mantenen relació amb altres col·lectius feministes d’altres esglésies cristianes i d’altres confessions. La Gna. Carme Molist, religiosa vedruna, pren relleu en aquest tema, en una entrevista que li feu Jordi Pacheco, periodista i director de Foc Nou (revista cristiana progressista), com a una col·laboradora més d’aquest moviment.

La M. Carme és una religiosa vedruna, a qui vaig tenir el goig de conèixer ja a la comarca d’Osona, en uns cursets de teologia, a Vic, vers els anys 1977-1979, al casal de Sant Just, del bisbat de Vic, i que més endavant seria la causa, ja el 1981, de la meva anada a Caldes de Montbui, al Col·legi del Carme, com a mestre d’EGB d’aleshores.

La M. Carme, inserida en el món de l’ensenyament, ha estat una gran pedagoga en l’acompanyament i en el creixement integral dels infants i joves. Per això, l’objectiu de la seva vida ha estat treballar amb gran entusiasme en l’educació i la pastoral de jovent.

Una gran trajectòria cristiana i humana la configura com a educadora en un seguit d’escoles a Osona, el Vallès Oriental, el Barcelonès, entre altres, amb un parèntesi d’una estada de dos anys a Roma i dos més al Congo; però, l’etapa més recent i significativa per a ella són els 21 anys al barri de la Florida de l’Hospitalet. Una altra etapa seria l’experiència viscuda al Raval de Barcelona, durant 18 anys.

La necessitat per advocar per una institució dins l’Església en què les veus de les dones comptin va ser la causa perquè la M. Carme Molist i una altra seva companya fessin presència, el març del 2020, i s’adherissin al col·lectiu Alcem la Veu  de manera plena.

Parla d’un jovent que comença a treure el cap i que ho fa amb responsabilitat. La igualtat i la dignitat de la dona a l’Església són proclamades amb un eslògan, “Fins que la igualtat faci costum”. Demanen a la institució que “caminin amb les sabates de les dones”, que es posin a la seva pell. També tenen propostes per fer camí junts en un pla d’igualtat, per anar fent realitat una Església plenament acollidora i igualitària i que escolti i reconegui totes les veus.

De tot un seguit de reivindicacions i valoracions que feren el cas, sobre el tema tractat, sobresortia la possibilitat d’un sacerdoci femení, ja que si hi havia igualtat dins l’Església en tots els àmbits, junts, homes i dones, es podia construir l’Església de Jesús, més pobra, més senzilla, més evangèlica, més acollidora de tots i totes. I prosseguia posant en relleu que l’Església en sortida, de què parla el papa Francesc, era la de la taula compartida on no hi ha diferències per raó de gènere. “Ja toca!… Prou de patriarcalisme i d’arguments que avui, en ple segle XXI, no tenen sentit de ser, no s’aguanten! Les dones han de poder accedir a qualsevol ministeri”.

L’acte reivindicatiu, que es tornà a portar a terme el passat 5 de març, una vegada més, i del qual els mitjans no s’han fet ressò —cosa curiosa—, feu presència arreu de l’Estat espanyol en vint-i-una diòcesis.