[Opinión] Deu anys del papa Francesc

Artículo de Jaume Campàs i Fornols publicado en Nova Conca (Catalunya) el 03/04/2023.

“Un papa que estima a la manera de Jesús”, escrivia un teòleg sobre els deu anys de pontificat del papa Francesc. Un papa elegit fora de la galàxia del cristianisme europeu. La sort —ho podem dir així— ha succeït gràcies a la vitalitat del missatge evangèlic que s’ha arrelat en les cultures no europees, en les quals —com assenyalen els analistes— viuen numèricament la majoria dels catòlics. Un d’aquests catòlics ha estat l’actual papa, d’origen argentí.

Anoto algunes consideracions a tenir en compte i a exposar sobre aquest pontificat. Quan el jesuïta argentí, Mario Jorge Bergoglio, va ser escollit Papa i prengué el nom de Francesc d’Assís, l’objectiu del seu papat foren els pobres i les perifèries existencials, com ara els immigrants o els homosexuals i també els avis, joves, infants, i molts altres descartats.

El papa ha encarnat una nova manera de fer, que ens ha agradat, per la nova atmosfera creada dins de la comunitat cristiana a nivell mundial. Ja no hi ha por ni condemnes, sinó llibertat d’expressió i de participació, especialment de les dones, en càrrecs importants dins el Vaticà. Un fet que s’ha d’anar universalitzant.

Ens va complaure saber que no vivia en el palau pontifici, sinó a la casa d’hostes Santa Marta (Roma, al Vaticà), rebutjant qualsevol privilegi, fent estada en una habitació, i tenint un altre reservat per rebre la gent. Fa cua per servir-se el menjar. Pensant en fets passats i amb clau d’humor, diu “així és més difícil que m’enverinin”. Viu una pobresa franciscana, despullant-se de tots els símbols de poder.

Ha donat centralitat als pobres; per això va triar el nom de Francesc d’Assís, que també el coneixem com el poverello d’Assís. Quan per primera vegada feu aparició davant la societat mundial va dir amb claredat diàfana: “Vull una Església de pobres i una Església amb els pobres.” Poc importa que el pobre sigui cristià o musulmà. Ara l’Església és una hospital de campanya, que acull a tothom, sense preguntar el seu origen moral. Com el Papa subratlla: “és una Església en sortida cap a les perifèries existencials”, que para l’orella al crit dels qui pateixen en aquest món.

Tot i sent un dels papes més atacats pels conservadors, per a ell el punt bàsic de la seva predicació és la misericòrdia. Ningú no pot imposar límits a la misericòrdia de Déu. Tots estem embolcallats per aquesta misericòrdia il·limitada. Ens diu que el missatge de Jesús no és només bo des de la perspectiva eterna, també és bo per a aquesta vida i, és clar, per a la nostra mare Terra. Ho trobem en la seva encíclica Com tenir cura de la casa comuna: Laudato si. No deixa de ser un discurs social i ecològic a la vegada, unit al canvi que necessita el planeta.

Ha estat molt crític amb el sistema capitalista i ultraliberal, responsable de moltes morts i de la degradació del planeta gràcies a les guerres, a la contaminació que ens ha portat al canvi climàtic. El darrer viatge a la República Democràtica del Congo i al Sudan del Sud —una notícia que es feu vírica a les xarxes—, on Francesc va dir coses que de vegades no s’han atrevit a dir mai polítics d’esquerra: “Deixeu d’explotar l’Àfrica, que és un lloc ric de fa segles i l’esteu fent malbé, tant la natura com les persones”.

La reforma de la cúria, la nova constitució promoguda per Francesc, que pretén que l’Església camini en els temps actuals per fer-la servidora i sinodal, és un dels altres objectius d’aquest papa, que ens fa viure en l’esperança que ho aconseguirà. Una esperança que serà el motor per poder treballar i tenir cura de la gran Casa comuna, cuidada, estimada i feta possible.